Estació de França

El bon gust i la monumentalitat s'exhibeixen en la gran estació de Barcelona, l'Estació de França, gran quan a dimensions i bellesa tot i que hi circulen pocs trens. En apropar-nos al vestíbul i als vials descobrirem un edifici que, per la seva elegància, se l'ha comparat sovint amb l'estació parisina d'Orsay.

Construïda sobre l'antiga estació, anomenada Estació de Granollers, des d'on va sortir el primer ferrocarril de Barcelona a Mataró el 1848, aquesta estació va ser l'única situada dins de les muralles de la ciutat, fet que va obligar a perforar la muralla de mar i a construir un pont per salvar el fossar. La corba de les vies tan característica es va dissenyar per esquivar la fortalesa militar.

El 22 de febrer de 1923 un científic de la talla d'Einstein arriba a Barcelona a la que seria l'actual Estació de França, en tren procedent de Toló (França) després de finalitzar la seva famosa gira pel Japó. Des de Singapur, va enviar un telegrama en què anunciava la visita a la capital catalana, sense especificar el dia i l'hora concrets d'arribada, per això ningú no va anar a rebre el científic. En canvi, l'1 de març, quan va marxar de Barcelona, va estar acompanyat per, entre d'altres, el cònsol d'Alemanya, Ulrich von Hassell, i l'alcalde accidental de Barcelona, Enric Maynés.

L'any 1926 Barcelona es trobava en plena transformació i es preparava per l'Exposició Universal de 1929. En aquest context, es construïa l'estació de França, obra de l'enginyer Andreu Muntaner i de l'arquitecte Pedro Muguruza. Ambdós van unir esforços per dotar-la de tots els elements necessaris per fer-ne una estació moderna, elegant i digna de la primera línia de tren que unia Barcelona amb França. Dues unitats integren l'Estació de França: d'una banda, les naus; de l'altra, el vestíbul. Sobre les dotze vies i set andanes s'estén encorbada la doble marquesina metàl·lica, exemple de l'anomenada arquitectura del ferro, fent possible una nau doble plena de llum i d'espai.

Dins de l'Estació, succeeix el mateix al vestíbul noucentista dissenyat per Duran Reynals, originant un espai ampli i perfecte per a tota mena d'activitats. Un elegant rellotge ens marca puntual les hores, i una maqueta ens mostra l'estació. Aquí, i als edificis que envolten els vials, es van utilitzar materials luxosos com ara el marbre o el bronze, que donen al recinte el toc vistós que tant l'identifica.