Eixample

La Barcelona moderna va néixer amb l'Eixample, un districte que s'estén des de la plaça d'Espanya fins a pràcticament al riu Besòs i que va servir per connectar, mitjançant un entramat urbà continu, la ciutat antiga (l'actual districte de Ciutat Vella) amb la resta de poblacions de la plana (Gràcia, Sants, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu, Sarrià, etc.), que més tard es convertirien en barris de Barcelona.

L'Eixample és el fruit d'un dels moments més esplendorosos de la història de la ciutat, quan es consolida com a motor econòmic de Catalunya i d'Espanya a mitjan segle XIX. Aquest creixement econòmic es va veure reflectit en un creixement urbanístic quan el govern de Madrid va aixecar la prohibició que pesava sobre la ciutat des de 1714 de no construir fora de les muralles medievals després de la victòria en la Guerra de Successió de l'opció borbònica (Barcelona havia donat suport a l'opció de la casa d'Habsburg).

El projecte de l'Eixample va ser ideat per l'enginyer i urbanista Ildefons Cerdà, que va dissenyar una ciutat igualitària, on els barris no es diferenciaven els uns dels altres i els serveis públics es repartien uniformement. La seva retícula ortogonal amb cantonades aixamfranades és avui una imatge identificativa de Barcelona i objecte d'estudi a tot el món com a exemple del naixement de l'urbanisme racional modern. El pla va ser aprovat el 1860, però la seva implantació sobre el terreny no va arribar fins a unes dècades més tard, coincidint amb la millor expressió creativa de l'estil arquitectònic modernista, que impregna tot el districte i el converteix en un conjunt sense comparació a Europa.

En aquesta època, sota el regnat del Temple de la Sagrada Família, la puixant burgesia barcelonina competia en refinament estètic i contractava els serveis dels millors arquitectes, Gaudí, Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch, entre d'altres, per a la construcció dels seus habitatges en edificis modernistes –La Pedrera, Casa Batlló, Casa Lleó Morera, Casa Amatller...-, d'interiors i façanes profusament decorades amb els materials més diversos: fusta, pedra, ceràmica, vidre emplomat o ferro forjat.

Un passeig atent pel districte és una invitació a contemplar el llegat de la millor arquitectura catalana de finals del segle XIX i principis del XX. Tot això per carrers tan emblemàtiques com el passeig de Gràcia o la rambla de Catalunya, que allotgen les millors botigues de moda local i internacional, nombrosos establiments de restauració d'alta gastronomia catalana i infinitat de cafeteries i bars, que han convertit el districte en la zona de shopping preferida de molts barcelonins i de la majoria de visitants de la ciutat.